jueves, 5 de enero de 2017

Contemos cómo pasó


José Ferrándiz Lozano dedica estas líneas a Contemos cómo pasó:

Té una certa difusió en Internet una escena de la sèrie Mad Men en la qual els publicistes protagonistes presenten als seus clients la campanya que han dissenyat. Remuntant l'acció als anys seixanta, es recrea el moment en què l'agència prepara el llançament d'una gran novetat per encàrrec d'una coneguda marca de fotografia: el projector de diapositives, aparell que ja és història, desplaçat per la fotografia digital, els ordinadors, el powerpoint i els mòbils, però que algunes generacions hem tingut ocasió de manejar. Un producte que s'anava a denominar la roda i va acabar coneixent-se pel carrusel.En la sala de reunions de l'agència publicitària, el presentador de la campanya utilitza el nou aparell i projecta una seqüència d'imatges familiars, evocadores d'instants feliços, que sincronitza amb el seu relat. L'espectador sap que ell mateix viu una situació difícil amb la seua parella, la qual cosa augmenta l'emoció. Els parla als clients de «la connexió sentimental amb el producte» i assegura que pot existir una connexió més profunda: la nostàlgia.«Este aparell -explica, fent pauses molt estudiades- no és un coet espacial. És una màquina del temps. Va cap arrere. Cap avant. Emportant-nos a llocs on ens dol tornar. No s'anomena la roda, s'anomena el carrusel. Ens fa viatjar com als xiquets els agrada viatjar. Donant voltes i voltes per a tornar a casa de nou. El lloc on sabem que ens amen».Vincular un producte a l'emoció és un recurs habitual en publicitat. Però l'escena m'ha vingut al record quan he obert un exemplar del llibre Contemos cómo pasó. Imágenes y reflexiones de una cotidianidad (1958-1975), de Juan Antonio Ríos Carratalá, catedràtic de Literatura de la Universitat d'Alacant (entitat editora), i començar a llegir.No hi ha dubte que és un llibre que apel·la a la nostàlgia d'aquells que, testimonis d'eixe parèntesi temporal, van transitar amb prou innocència durant la seua infància i adolescència pels temps del desenvolupisme i el tardofranquisme -no és casual que compareguen mites esportius com l'escaquista Arturo Pomar, el boxejador Pepe Legrá o el basquetbolista Nino Buscató-.La distància de l'autor permet que l'aproximació siga realitzada amb un coneixement major del context, expressat de vegades amb mirada crítica i humorística. «La memòria convertida en consol o refugi alleuja les intemperàncies del present», precisa. «Però només és recomanable si reconeixem la seua virtualitat com a relat posat a la nostra disposició», ens avisa.

Enlace al artículo: http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2016/12/30/586553dce2704ee97a8b4649.html

No hay comentarios:

Publicar un comentario